La conferència “La por eficaç? Les campanyes de trànsit” ha tractat l'eficiència com a argumentació de l'ús de la por en les campanyes de trànsit. Aquest ha estat el debat que Rafa Blasco, director creatiu de Tapsa Barcelona, i Verònica Pardo, cap de premsa del Servei Català de Trànsit, han ofert als qui han presenciat l'acte juntament amb la correcta i discreta participació de Xavi Lardín, exalumne de la FCB i director creatiu de CP Proximity encarregat d'anar encaminant el fil conductor de la conferència.
En primer lloc, ambdós invitats han coincidit en remarcar la inutilitat de les campanyes de trànsit per si soles. Cal tenir molt clar que, tot i poder ser complementàries d'altres accions, i en contra del que molta gent creu, es creen tan sols com a mesura preventiva, no com a solució per a reduir els morts a la carretera. Aquesta equívoca convicció és una de les múltiples conseqüències de la falta d'una política preventiva responsable i independent, per exemple, a les escoles o mitjançant el reciclatge de coneixements dels conductors.
Acabats els preliminars, Verònica Pardo s'ha centrat en l'objecte principal d'estudi tot afirmant que “tenim més por de ser enxampats en un control d'alcoholèmia o en un radar que del risc de sinistralitat al que estem exposats anant al volant”. Tots nosaltres tendim a veure la mort des d'una perspectiva llunyana, en definitiva, creiem que mai ens afectarà. Cal una presa de consciència que ens ajudi a comprendre que aquesta tràgica realitat també ens pot tocar a nosaltres. En els darrers anys, els països anglosaxons (Estats Units i Anglaterra principalment) han utilitzat la crueltat, l'amenaça per a realitzar les seves campanyes publicitàries de trànsit. Malgrat la radicalitat emprada, i en paraules de la mateixa cap de premsa del Servei Català de Trànsit, “dubto que la por sigui influenciable. La gent no s'identifica, ni tan sols la fa seva”. Per altra banda, els països mediterranis (Grècia, Itàlia i Espanya bàsicament) han apostat per l'emotivitat, per transmetre emocions que puguin donar lloc a la reflexió.
D'aquesta manera, ens trobem amb dos models de campanyes clarament diferenciats i influenciats per la situació geogràfica de cada país, per la cultura de cada regió. La por pot ser entesa o donada a conèixer de múltiples maneres, per tant, les conseqüències també sempre seran diverses. En aquest punt de l'acte, el moderador ha sabut intervenir de manera molt precisa amb una qüestió: “Creieu, doncs, que és una bona idea l'adaptació de campanyes estrangeres que hagin pogut tenir molt èxit si tu, Verònica, parlaves tot just ara de cultures diverses?”. La invitada, reflexiva i pacient, ha assegurat que no qualsevol campanya pot funcionar en un país. Tot i així, sí que és cert que és una bona idea el fet d'adaptar campanyes estrangeres sempre que, en alguns aspectes concrets, es millorin. Rafa Blasco, contrari a l'opinió manifestada, està totalment en contra de l'adaptació de campanyes procedents d'altres països, ja que s'intenten mesclar filosofies diverses de manera que no se'n vegi la diversitat. Ell és partidari de les “campanyes mediterrànies”, és a dir, no creu que l'objectiu hagi de ser la por, sinó, a partir d'imatges, incitar a les persones a la reflexió, a allò que vulguin fer amb les seves vides.
Verònica Pardo ha estat l'encarregada de recordar la importància dels anomenats pretests, és a dir, els informes vinculants que serveixen per determinar quina campanya s'elegeix a partir d'un determinat focus group. Posteriorment, els postets tenen la funció de corroborar l'acceptació de la campanya elegida a partir dels pretests inicials. Un bon exemple d'aquest procés d'elecció és el del Regne Unit. Si a l'inici d'aquest escrit afirmàvem que es caracteritzava per ser un país on el concepte de “sang i fetge” tenia una bona acceptació social, actualment sembla que els pretests comencen a canviar el seu discurs habitual. Les campanyes han passat a mostrar trams de carretera, com ara corbes, canvis de rasant o passos de vianants on, curiosament, no té lloc cap incident, sinó que únicament apareix un mot de grans dimensions: think (verb pensar). En paraules del director creatiu de Tapsa Barcelona, “és una mostra que confirma la maduresa de la societat britànica i el canvi d'orientació que poden patir moltes campanyes publicitàries de trànsit; és un anunci genial”. Aquesta actuació és totalment novedosa i creativa, per tant, qui l'ha creat té por, sobretot en referència a l'acceptació mediàtica i als efectes que pot despertar: això sí, tractant-se sempre d'un sentiment, d'una por positiva.
Paral·lelament, s'ha establert un interessant debat entre conferenciants i alumnes. Així doncs, s'han mencionat algunes idees que amaguen molta veritat: és curiós pensar que si no hi ha controls a la carretera no ens pot passar res, és a dir, que quan més llibertat tenim, menys perill existeix. La realitat és totalment inversa: si hi ha més llibertat, hi ha un excés de confiança en els conductors que provoca un augment del perill d'accidentalitat. La solució passa per trencar la contínua creació de virals; no totes les idees són bones.
L'efectivitat de les campanyes no és mai proporcional al pressupost invertit. Destinar majors o menors recursos econòmics deixa de ser essencial, donant pas i prioritat a la sensibilització social. Es tracta, doncs, d'un canvi d'actitud, del fet de prendre consciència del perill que pot suposar anar al volant. “Essent realistes, mai podrem parlar d'eficàcia total perquè mai existirà, sempre hi haurà excepcions en forma d'accidents” ha dit Rafa Blasco. Tot i així, la clau de la conferència ha estat en una pregunta de Verònica Pardo dirigida als estudiants de ciències de la comunicació: “Si sabéssiu que no us trobaríeu ni un sol Mosso d'Esquadra en tot el cap de setmana, agafaríeu el cotxe beguts?”. La resposta dels alumnes, tímida inicialment, va ser afirmativa. D'aquesta manera, veiem que és més gran el temor a ésser multats que no el temor al risc de conduir en condicions no òptimes. Mirem amb més respecte tot allò que ens és més proper -pèrdua del carnet per punts, controls diversos- que no pas allò tan poc probable de succeir -accidents-.
Efectivament, la por imposada funciona.
Aquí us facilito una petita mostra d'una campanya de la DGT. És antiga, sí, però m'ha sorprès perquè capgira totalment l'ordre cronològic dels fets (primer mostra el possible accident mortal i després la situació prèvia d'ambdós conductors).
Aprofito per advertir que, en un període d'un a dos mesos, un servidor sortirà a la carretera. Espero que l'actitud pacient del conductor que va darrere sigui un exemple per tots els qui vegin això.
Acabats els preliminars, Verònica Pardo s'ha centrat en l'objecte principal d'estudi tot afirmant que “tenim més por de ser enxampats en un control d'alcoholèmia o en un radar que del risc de sinistralitat al que estem exposats anant al volant”. Tots nosaltres tendim a veure la mort des d'una perspectiva llunyana, en definitiva, creiem que mai ens afectarà. Cal una presa de consciència que ens ajudi a comprendre que aquesta tràgica realitat també ens pot tocar a nosaltres. En els darrers anys, els països anglosaxons (Estats Units i Anglaterra principalment) han utilitzat la crueltat, l'amenaça per a realitzar les seves campanyes publicitàries de trànsit. Malgrat la radicalitat emprada, i en paraules de la mateixa cap de premsa del Servei Català de Trànsit, “dubto que la por sigui influenciable. La gent no s'identifica, ni tan sols la fa seva”. Per altra banda, els països mediterranis (Grècia, Itàlia i Espanya bàsicament) han apostat per l'emotivitat, per transmetre emocions que puguin donar lloc a la reflexió.
D'aquesta manera, ens trobem amb dos models de campanyes clarament diferenciats i influenciats per la situació geogràfica de cada país, per la cultura de cada regió. La por pot ser entesa o donada a conèixer de múltiples maneres, per tant, les conseqüències també sempre seran diverses. En aquest punt de l'acte, el moderador ha sabut intervenir de manera molt precisa amb una qüestió: “Creieu, doncs, que és una bona idea l'adaptació de campanyes estrangeres que hagin pogut tenir molt èxit si tu, Verònica, parlaves tot just ara de cultures diverses?”. La invitada, reflexiva i pacient, ha assegurat que no qualsevol campanya pot funcionar en un país. Tot i així, sí que és cert que és una bona idea el fet d'adaptar campanyes estrangeres sempre que, en alguns aspectes concrets, es millorin. Rafa Blasco, contrari a l'opinió manifestada, està totalment en contra de l'adaptació de campanyes procedents d'altres països, ja que s'intenten mesclar filosofies diverses de manera que no se'n vegi la diversitat. Ell és partidari de les “campanyes mediterrànies”, és a dir, no creu que l'objectiu hagi de ser la por, sinó, a partir d'imatges, incitar a les persones a la reflexió, a allò que vulguin fer amb les seves vides.
Verònica Pardo ha estat l'encarregada de recordar la importància dels anomenats pretests, és a dir, els informes vinculants que serveixen per determinar quina campanya s'elegeix a partir d'un determinat focus group. Posteriorment, els postets tenen la funció de corroborar l'acceptació de la campanya elegida a partir dels pretests inicials. Un bon exemple d'aquest procés d'elecció és el del Regne Unit. Si a l'inici d'aquest escrit afirmàvem que es caracteritzava per ser un país on el concepte de “sang i fetge” tenia una bona acceptació social, actualment sembla que els pretests comencen a canviar el seu discurs habitual. Les campanyes han passat a mostrar trams de carretera, com ara corbes, canvis de rasant o passos de vianants on, curiosament, no té lloc cap incident, sinó que únicament apareix un mot de grans dimensions: think (verb pensar). En paraules del director creatiu de Tapsa Barcelona, “és una mostra que confirma la maduresa de la societat britànica i el canvi d'orientació que poden patir moltes campanyes publicitàries de trànsit; és un anunci genial”. Aquesta actuació és totalment novedosa i creativa, per tant, qui l'ha creat té por, sobretot en referència a l'acceptació mediàtica i als efectes que pot despertar: això sí, tractant-se sempre d'un sentiment, d'una por positiva.
Paral·lelament, s'ha establert un interessant debat entre conferenciants i alumnes. Així doncs, s'han mencionat algunes idees que amaguen molta veritat: és curiós pensar que si no hi ha controls a la carretera no ens pot passar res, és a dir, que quan més llibertat tenim, menys perill existeix. La realitat és totalment inversa: si hi ha més llibertat, hi ha un excés de confiança en els conductors que provoca un augment del perill d'accidentalitat. La solució passa per trencar la contínua creació de virals; no totes les idees són bones.
L'efectivitat de les campanyes no és mai proporcional al pressupost invertit. Destinar majors o menors recursos econòmics deixa de ser essencial, donant pas i prioritat a la sensibilització social. Es tracta, doncs, d'un canvi d'actitud, del fet de prendre consciència del perill que pot suposar anar al volant. “Essent realistes, mai podrem parlar d'eficàcia total perquè mai existirà, sempre hi haurà excepcions en forma d'accidents” ha dit Rafa Blasco. Tot i així, la clau de la conferència ha estat en una pregunta de Verònica Pardo dirigida als estudiants de ciències de la comunicació: “Si sabéssiu que no us trobaríeu ni un sol Mosso d'Esquadra en tot el cap de setmana, agafaríeu el cotxe beguts?”. La resposta dels alumnes, tímida inicialment, va ser afirmativa. D'aquesta manera, veiem que és més gran el temor a ésser multats que no el temor al risc de conduir en condicions no òptimes. Mirem amb més respecte tot allò que ens és més proper -pèrdua del carnet per punts, controls diversos- que no pas allò tan poc probable de succeir -accidents-.
Efectivament, la por imposada funciona.
Aquí us facilito una petita mostra d'una campanya de la DGT. És antiga, sí, però m'ha sorprès perquè capgira totalment l'ordre cronològic dels fets (primer mostra el possible accident mortal i després la situació prèvia d'ambdós conductors).
Aprofito per advertir que, en un període d'un a dos mesos, un servidor sortirà a la carretera. Espero que l'actitud pacient del conductor que va darrere sigui un exemple per tots els qui vegin això.
No hay comentarios:
Publicar un comentario