Què dir d’aquest grup transgressor? Què dir de tal personatge com a vocalista?, el dia anterior ja hi va destacar a una actuació que no era seva on va agafar el micròfon i informà que al dia següent cantava ell. Amb ulleres d’un tamany considerable, amb el cabell mig llarg i tirat tot cap endavant tapant la cara i la vestimenta que duia no era, sens dubte, un noi que pasés desapercebut, ni molt menys. Ja va donar molt que parlar un dia que no era el seu i el dijous no va decepcionar. Ràpidament el local es va omplir, una marabunta van aclaparar els primers llocs pel que en prou feines es veia res si no et pujaves a alguna cosa per alçar-te. Les probes tècniques ja ens van fer molt riure, ja que uns dels quatre integrants va fer uns sorolls extranys al micròfon “oh,oh,oh” va dir, sens dubte el públic ja s’estava preparant per una actuació que donaria molt que parlar. Aquesta banda formada per quatre components d’origen espanyol i residents a Barcelona pretenia ser la millos actuació de les jornades d’aquest any, i ho varen aconseguir. Un dels integrants era alumne de quart curs d’audiovisuals de la facultat Blanquerna, era, sens dubte, el que passava més desapercebut, ja que els demés els caracteritzava per una estètica “freak˝. El repertori era notable, amb cançons de collita pròpia i acompanyat amb una escenificació molt bona. El vocalista, el més cridat pel públic, va tirar-se al terra de l’escenari continuant allà la cançó. De sobte, es torna a posar dret i es pot veure com té la boca vermella, poder sang?, entre salts i crits, va escopir al vidre de la biblioteca que estava just a sobre, on es podia veure un cartell del grup junt amb la seva pàgina web. El públic estava histèric, tothom vibrava amb la seva música roquera, omplint totalment l’aforament del local.
En motiu del 40è aniversari del primer disc de The Doors, penjo aquest video homenatge al malaurat Jim Morrison amb una de les cançons més famoses del grup americà.
Aquest vespre per fi hem acabat la revista. Encara no m'ho crec, després d'estar de nou del matí a nou de la nit a la universitat durant tota la setmana... S'HA ACABAT!!!! I ben maca ens ha quedat. Aquí teniu, en primícia, la portada:
Bueeeeenu, ahir va ser l'últim dia de les jornades, i hauria d'haver escrit però vaig anar de cul tot el dia i no vaig tenir temps, o sigui que ho faig avui.
El dia d'ahir va se bastant estressant en general, i les actuacions musicals... en fi. Calla, que tinc una foto!! (Aquesta gent es fa dir Luz Verde i token com poden els pobres...)
Bé, la resta del dia va ser bastant avorrida. La conferencia sobre el cas de les indústries químiques de Tarragons horrible, l'entrega de premis massa fluixa. Total, que me'n vaig anar a dormir a les 6 després de passar-me milions d'hores corregint textos i escrivint-ne d'altres. Nunca mais! Però per sort ja hem entregat la revista, tota una obra d'art gràcies a la Carol (la que maqueta jejeje)
Doncs res, que si us interessa saber què són aquests premis i veure'n el programa us faig un link AQUI un AQUI i un altre AQUI; i hi feu un cop d'ull. Apa adéu!
Com es diu en castellà, "lo prometido es deuda". Així doncs, us mostro la fotografia on el Carles Sentís m'està dedicant el seu llibre. El fotògraf, el senyor Adrià Lloch, no tindrà massa futur tot i estar cursant l'assignatura de fotografia. Tot i així, com a futur professional del periodisme -esperem- qui sap la importància, rellevància o transcendència que pot arribar a tenir aquesta imatge:
Pel que fa al llibre, podem dir que és una obra molt esperada des de fa temps. Les memòries de Carles Sentís, periodista que, als 94 anys, continua observant el món i explicant-lo amb un llenguatge precís i una magistral capacitat informativa.
El títol que ell ha triat, Memòries d'un espectador, és una autodefinició perfecta, i el fet excepcional és que Sentís s'ha mirat el món -tan divers i tan canviant- al llarg de tota una llrga vida. Aquesta experiència sense precedents abasta en aquest primer volum fins l'any 1950, i l'autor ha comptat amb la col·laboració sol·lícita del també periodista Xavi Ayén.
Conseller del govern de Lluís Companys, exiliat, treballant per a Cambó -Sentís analitza aquí des de dins i amb detalls significatius, la conjura monàrquica durant la guerra civil, sovint criticada... Però Sentís no ha viscut només la política més pròxima. Va ser l'únic periodista català convidat per De Gaulle per seguir la seva campanya africana i també l'únic present al procés de Nuremberg. Va informar sobre la constitució de l'ONU iva exercir de corresponsal a París i a Nova York.
Sentís és un gran retratista de personatges -tan diversos com Josephine Baker, Truman, Josep Pla, Sagarra, Simenon- i un suggestiu recreador d'ambients. Si s'hi afegeix que aquest volum de memòries inclou, a més de fotografies, una reveladora correspondència, fins ara inèdita, l'interès d'aquest llibre evident i sorprendrà molts lectors.
Avui, últim dia de les jornades Blanquerana, Francesc Marc Álvaro i Ferran Toutain, sota la conferència "Carles Sentís, un periodista entre dos segles" presenten l'home que ha guanyat el Premi Extraordinari en aquestes Jornades Blanquerna, Carles Sentís. El seu últim llibre de memòries fa un repàs del llarg viatge que ha recorregut amb la seva perspicàcia vital i col·lectiva.
Carles Sentís és un dels periodistes més veterans que, als seus 95 anys, ha estat el testimoni d'excepció dels fets més rellevants del segle XX. Ha compartit 63 anys de la seva vida amb la seva inseparable dona, Maria. Amb ella, han viscut a diversos indrets com París i Nova York. L'Ateneu, però, és el lloc on principalment ha fet la seva vida i afirma que és on hi havien els millors periodistes de l'època. Sentís és la mirada d'un espectador privilegiat que, encara avui, és un gran observador de l'actualitat. Ahir, dijous dia 15 de març, Carles Sentís va confessar que mai ha dit les paraules “En la meva època…”, sinó que parla del temps passat i d'ara amb el mateix compromís. Per ell no existeix la temporalitat a l'hora de narrar un succés. A més, no es dedica només a mirar la història des de fora, sinó que també ha esdevingut narrador i actor simultàniament en moltes ocasions. Ha recollit, a més de la infància, la implicació en la política i el periodisme, en els fets d'Octubre del 34, la situació en el context del conflicte civil espanyol, la cobertura del judici de Nuremberg i l'estada al Congo africà. Al principi, es va dedicar a la publicitat però, amb el pas del temps, va adonar-se de l'atracció que sentia pel món del periodisme. Va realitzar la tasca d'un periodista dins la realitat; ni més ni menys. Carles Sentís s'apropava a l'estació de tren per veure com els passatgers que provenien de Múrcia i Almeria baixaven al seu destí, observant les pèssimes condicions en què es trobava aquesta gent. Va ser corresponsal del dirigent francès De Gaulle a l'Àfrica. Per tant, és un home considerat com a gran visionari del món i dels fets que tenen lloc en aquest. Fent referència al panorama de crispació existent entre Catalunya i Espanya, creu que es podria definir com un “twist”, ja que és una situació de tensió entre dues idees d'Espanya que va més enllà del llenguatge verbal. Per tant, doncs, aquest any s'ha atorgat una distinció a aquesta gran personalitat del món del periodisme per la seva enorme professionalitat i la seva lluita constant durant tot el seu exercici. Tot això, a més, sense tenir en compte que es tracta de d'un testimoni històric d'abans de la Guerra Civil i, inevitablement, dels temps presents.
Avui, durant la conferència Por a la publicitat? Els reguladors tenen la paraula, em pogut gaudir de la participació de José Domingo Gómez Castallo, directo general d'Autocontrol, Josep María Carbonell, director del CAC, i de Ildefonso García-Serena, degà del Col·legi de Publicitaris.
L'acte ha girat entorn les normes que té la publicitat i les males condicions a les que estan sotmesos, doncs són moltes vegades l'ase dels cops, com afirma Domingo Gómez Castallo. La publicitat té la culpa de molts problemes com l'anorèxia, el sobrepés, l'alcoholisme, per això hi ha tantes lleis que la regulen, més de 400 normes a seguir, com a dit el director d'Autocontrol. García-Serena ha ennumerat "10 punyalades i un tret de gràcia" quan ha parlat de la publicitat, i ha dit que la publicitat agrada a tothom, però també que és la víctima quan hi ha algun problema. Ambdòs s'han referit, de forma paral·lela, al cas Dolce&Gabbana, en el que el segon ha defensat que potser era exagerada tota la polèmica i el primer ha dit que considerava normal la polèmica, doncs pel context de violència de gènere que viu Espanya podia ferir sensibilitats.
Finalment ha parlat el director del CAC, que ha analitzat els parlaments dels seus dos predecessors i ha ennumerat moltes de les funcions i el perquè d'algunes decissions d'aquest organisme.
És tard i hauria d'estar dormint, o corregint textos, o... qualsevol cosa menys escriure un post, però ja se sap que quan toca toca!
(Segueixo sense poder posar fotos, els del meu grup em marginen de mala manera i no me les passen, però no passa res, tot fos com això).
Avui he anat a la conferencia que parlava sobre si ens ha de fer por que es tractin les nostres dades amb finalitats comercials i/o publicitaries. Les espectatives que hi havia dipositat havien sigut moltes, i la decepció que m'he endut ha sigut, igualment, considerable. Esperava una conferència amb més casos pràctics enlloc de tanta teoria. Esperava que els cartells amb els noms dels conferenciants es corresponguessin amb els noms d'aquests... Esperava que el moderador, antic alumne de la facultat, demostrés una mica de coneixements enlloc d'intentar fer la gracieta a cada intervenció.
Espero que s'acabin ja les jornades, haver entregat la revista i que sigui divendres nit.
La conferència “La por eficaç? Les campanyes de trànsit” ha tractat l'eficiència com a argumentació de l'ús de la por en les campanyes de trànsit. Aquest ha estat el debat que Rafa Blasco, director creatiu de Tapsa Barcelona, i Verònica Pardo, cap de premsa del Servei Català de Trànsit, han ofert als qui han presenciat l'acte juntament amb la correcta i discreta participació de Xavi Lardín, exalumne de la FCB i director creatiu de CP Proximity encarregat d'anar encaminant el fil conductor de la conferència.
En primer lloc, ambdós invitats han coincidit en remarcar la inutilitat de les campanyes de trànsit per si soles. Cal tenir molt clar que, tot i poder ser complementàries d'altres accions, i en contra del que molta gent creu, es creen tan sols com a mesura preventiva, no com a solució per a reduir els morts a la carretera. Aquesta equívoca convicció és una de les múltiples conseqüències de la falta d'una política preventiva responsable i independent, per exemple, a les escoles o mitjançant el reciclatge de coneixements dels conductors. Acabats els preliminars, Verònica Pardo s'ha centrat en l'objecte principal d'estudi tot afirmant que “tenim més por de ser enxampats en un control d'alcoholèmia o en un radar que del risc de sinistralitat al que estem exposats anant al volant”. Tots nosaltres tendim a veure la mort des d'una perspectiva llunyana, en definitiva, creiem que mai ens afectarà. Cal una presa de consciència que ens ajudi a comprendre que aquesta tràgica realitat també ens pot tocar a nosaltres. En els darrers anys, els països anglosaxons (Estats Units i Anglaterra principalment) han utilitzat la crueltat, l'amenaça per a realitzar les seves campanyes publicitàries de trànsit. Malgrat la radicalitat emprada, i en paraules de la mateixa cap de premsa del Servei Català de Trànsit, “dubto que la por sigui influenciable. La gent no s'identifica, ni tan sols la fa seva”. Per altra banda, els països mediterranis (Grècia, Itàlia i Espanya bàsicament) han apostat per l'emotivitat, per transmetre emocions que puguin donar lloc a la reflexió. D'aquesta manera, ens trobem amb dos models de campanyes clarament diferenciats i influenciats per la situació geogràfica de cada país, per la cultura de cada regió. La por pot ser entesa o donada a conèixer de múltiples maneres, per tant, les conseqüències també sempre seran diverses. En aquest punt de l'acte, el moderador ha sabut intervenir de manera molt precisa amb una qüestió: “Creieu, doncs, que és una bona idea l'adaptació de campanyes estrangeres que hagin pogut tenir molt èxit si tu, Verònica, parlaves tot just ara de cultures diverses?”. La invitada, reflexiva i pacient, ha assegurat que no qualsevol campanya pot funcionar en un país. Tot i així, sí que és cert que és una bona idea el fet d'adaptar campanyes estrangeres sempre que, en alguns aspectes concrets, es millorin. Rafa Blasco, contrari a l'opinió manifestada, està totalment en contra de l'adaptació de campanyes procedents d'altres països, ja que s'intenten mesclar filosofies diverses de manera que no se'n vegi la diversitat. Ell és partidari de les “campanyes mediterrànies”, és a dir, no creu que l'objectiu hagi de ser la por, sinó, a partir d'imatges, incitar a les persones a la reflexió, a allò que vulguin fer amb les seves vides. Verònica Pardo ha estat l'encarregada de recordar la importància dels anomenats pretests, és a dir, els informes vinculants que serveixen per determinar quina campanya s'elegeix a partir d'un determinat focus group. Posteriorment, els postets tenen la funció de corroborar l'acceptació de la campanya elegida a partir dels pretests inicials. Un bon exemple d'aquest procés d'elecció és el del Regne Unit. Si a l'inici d'aquest escrit afirmàvem que es caracteritzava per ser un país on el concepte de “sang i fetge” tenia una bona acceptació social, actualment sembla que els pretests comencen a canviar el seu discurs habitual. Les campanyes han passat a mostrar trams de carretera, com ara corbes, canvis de rasant o passos de vianants on, curiosament, no té lloc cap incident, sinó que únicament apareix un mot de grans dimensions: think (verb pensar). En paraules del director creatiu de Tapsa Barcelona, “és una mostra que confirma la maduresa de la societat britànica i el canvi d'orientació que poden patir moltes campanyes publicitàries de trànsit; és un anunci genial”. Aquesta actuació és totalment novedosa i creativa, per tant, qui l'ha creat té por, sobretot en referència a l'acceptació mediàtica i als efectes que pot despertar: això sí, tractant-se sempre d'un sentiment, d'una por positiva. Paral·lelament, s'ha establert un interessant debat entre conferenciants i alumnes. Així doncs, s'han mencionat algunes idees que amaguen molta veritat: és curiós pensar que si no hi ha controls a la carretera no ens pot passar res, és a dir, que quan més llibertat tenim, menys perill existeix. La realitat és totalment inversa: si hi ha més llibertat, hi ha un excés de confiança en els conductors que provoca un augment del perill d'accidentalitat. La solució passa per trencar la contínua creació de virals; no totes les idees són bones. L'efectivitat de les campanyes no és mai proporcional al pressupost invertit. Destinar majors o menors recursos econòmics deixa de ser essencial, donant pas i prioritat a la sensibilització social. Es tracta, doncs, d'un canvi d'actitud, del fet de prendre consciència del perill que pot suposar anar al volant. “Essent realistes, mai podrem parlar d'eficàcia total perquè mai existirà, sempre hi haurà excepcions en forma d'accidents” ha dit Rafa Blasco. Tot i així, la clau de la conferència ha estat en una pregunta de Verònica Pardo dirigida als estudiants de ciències de la comunicació: “Si sabéssiu que no us trobaríeu ni un sol Mosso d'Esquadra en tot el cap de setmana, agafaríeu el cotxe beguts?”. La resposta dels alumnes, tímida inicialment, va ser afirmativa. D'aquesta manera, veiem que és més gran el temor a ésser multats que no el temor al risc de conduir en condicions no òptimes. Mirem amb més respecte tot allò que ens és més proper -pèrdua del carnet per punts, controls diversos- que no pas allò tan poc probable de succeir -accidents-. Efectivament, la por imposada funciona.
Aquí us facilito una petita mostra d'una campanya de la DGT. És antiga, sí, però m'ha sorprès perquè capgira totalment l'ordre cronològic dels fets (primer mostra el possible accident mortal i després la situació prèvia d'ambdós conductors).
Aprofito per advertir que, en un període d'un a dos mesos, un servidor sortirà a la carretera. Espero que l'actitud pacient del conductor que va darrere sigui un exemple per tots els qui vegin això.
Cinc són els integrants d’aquest grup anomenat Dinamyte. Es tracta d’una banda formada per un grup d’espanyols residents a Barcelona, un dels quals, el baixista, és alumne de primer curs de la facultat, on ha tingut lloc l’actuació.
L'estètica del grup era de l'estil indie rock'n'roll tot i que en aquestes jornades han ofert, únicament, adaptacions de cançons d'Oasis, Jet i altres grups més rock.
Sens dubte, el vocalista el millor del grup, que amb la seva veu modesta alçà els crits del públic i els ha fet aixecar, omplint així el local. El repertori utlilitzat ha estat molt ben triat, (com ja he esmentat anteriorment) oferint des de temes d’Oasis, The Strokes o Morissette. Aquest grup ha estat la última actuació del dimecres dia 14 de març, el qual va deixar als espectadors amb ganes de més.
Avui, a les 10 del matí, hem descobert que la literatura, segons paraules de Màrius Serra, no és ni una vacuna ni un serum contra la por, és un calmant. I això ve donat perquè la por és un element inherent en la persona humana, és una qualitat permanent de tota persona, i com a tal, un no en pot ser curat pas. Això ha desmontat de cop el títol de la conferència: La literatura, vacuna o serum contra la por? Però ha ofert bones alternatives. Amb la participació d'Andreu Martín, Marcos Ordóñez i Màrius Serra, els alumnes han gaudit dels parlaments dels tres escriptors sobre les principals pors dels artistes de la paraula, passant del clàssic temor al paper en blanc fins a les pors més quotidianes, pròpies també de la vida humana en general.
Tots els presents esperàvem la presència del número 1 del Barça, Victor Valdés, però ens hem quedat amb un pam de nas. Frank Rijkaard l'havia convocat per a un entrenament. Amb tot, ha estat present a la conferència Només hem de tenir por de la por, tant en els parlaments dels dos convidats, Natxo Tarrés i Pere Arquillué, com en els tímids xiulets dedicats a la moderadora, Cristina Buesa, quan ha anunciat que no hi assistiria. Encara que pugui semblar increíble, l'acte ha estat a l'alçada de les espectatives. Fins i tot, a les excel·lents intervencions dels convidats, s'hi ha afegit la d'un enigmàtic personatge, que ha emès unes preguntes impactants i xocants cap als contertulians, arribant a convertir-se ell mateix en un dels participants. Natxo Tarrés ha fet una llista amb tot de pors que ell contemplava en el món del personatge mediàtic, però de ben segur que no comptava amb aquesta, que segurament serà a la llista per a pròximes intervencions.
El director general creatiu de Tiempo/BBDO, Siscu Molina i el director creatiu de Tiempo/BBDO i ex-alumne de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Tomàs Ferrándiz, han estat els encarregats de dur a terme la conferència entorn als límits a la creativitat publicitària. Aquestaha començat amb la presentació per part de Tomàs Ferrándiz del que avui en dia és el seu cap i un dels màxims exponents de la creativitat a nivell espanyol, Siscu Molina. Aquest, ha destacat per sobre de tot la saturació que pateixen actualment els mitjans convencionals. Per exemple, una persona veu 3000 missatges publicitaris al dia de mitja, dels quals només en recorda 4. L’audiència mitja dels spots a la televisió està sota mínims. Per exemple, als anys setanta només feien falta 15 anuncis per arribar a un 70% de l’audiència, i en canvi, es calcula que al 2008 en faran falta 150 per tal d’arribar al mateix nombre de persones. Tot això és degut a l’enorme oferta existent i a la que està per arribar. Al 2010 amb l’entrada en funcionament del TDT la mitja de canals que arribaran a les nostres llars serà de 32. Això provoca una gran fragmentació de l’audiència. Degut a aquesta major oferta unida a l’increment dels mitjans de comunicació i a la menor quantitat de temps de que disposem el món de la publicitat es veu obligat a redireccionar les seves estratègies. Així doncs, estem en un moment on les idees són més necessàries que mai i on els mitjans convencionals es reinventen i on qualsevol element del nostre entorn es converteix en un mitjà. El director general creatiu de Tiempo/BBDO ha comentat que la publicitat creixerà molt a través dels mòbils i dels videojocs.
El que s’ha destacat per sobre de tot és que la revolució més gran en aquests anys ha estat Internet. Siscu Molina ha dit que amb l’aparició de la web 2.0 canvia radicalment la concepció que teníem fins ara d’internet. Els blocs, amb més de 60 milions a tot el món, són un clar pas del consumer al prosumer. És a dir, la gent ha passat d’observar a interactuar, a generar continguts. El client ja no és un target, sinó un participant de l’empresa Fins i tot, hi ha hagut empreses que han fet partícips als consumidors, creant aquests els propis anuncis. Degut a la importància que prenen aquests, la prestigiosa revista Time i la revista especialitzada en publicitat Advertising Age, han atorgat el premi a persona de l’any al propi usuari o consumidor.
La publicitat boca a boca acaba de reinventar-se. S’anomena viralitat. En aquest qui té la clau perquè això funcioni no són les pròpies audiències de publicitat, sinó que la tenen els usuaris. Són ells qui fan que la campanya funcioni o no. Un exemple és la campanya que va realitzar Tiempo/BBDO a favor del Mil·leni de les Nacions Unidesfavor de l’aixecament en contra de la pobresa. Els objectius eren sensibilitzar a la opinió pública I pressionar als polítics. La idea era treure-li la cadira al president del Govern, com un símbol perquè s’aixequés en contra de la pobresa. Per realitzar això van fer un video-muntatge on es simulava que uns encaputxats entraven al Congrés de Diputats i robaven la cadira de Zapatero. El ressò mediàtic que va obtenir va ser enorme.
Avui he anat a la conferència de les 18:30 titulada "Només hem de tenir por de la por" Nacho Tarrés i Pere Arquillué han estat prou correctes amb les seves exposicions. La moderadora ha deixat moltíssim que desitjar. Jo, personalment, destacaria la intervenció d'un home que s'ha identificat com a "investigador d'humanitats i filòsof" i que ha intentat provocar als conferenciants i a la moderadora amb unes preguntes que jo considero poc apropiades i fora de lloc. Tot i així, ha aconseguit centrar l'atenció de tots els assistents, provocar uns xiulets seguits d'aplaudiments després que el Nacho li demanés que repetís la pregunta, i revolucionar totes les càmeres fotogràfiques que hi havia a la sala.
Quan passi les fotos al pc en penjaré una del polèmic interventor. Ens veiem!
Des d'un punt de vista biològic la por és un esquema adaptatiu, i constitueix un mecanisme de supervivència sorgit per permetre a l'individu respondre davant de situacions adverses amb rapidesa i eficàcia. Però no volem tractar aquesta por primitiva que és inherent tant en persones com en animals, sinó que volem aprofundir sobre altres tipus de pors. Unes pors que només coneixem els humans i que no tenen els altres animals. Com deia Arthur Schopenhauer, reconegut filòsof alemany, la gran por de l'home és la soledat. Però a part, els humans tenim innumerables pors: por a la mort, por a no ser feliços, por a no trobar feina...i així podria seguir enumerant una infinitat de pors. Perquè a part d'unes pors generalitzades, cadascú té unes pors o unes altres, ja que la por varia segons la cultura i segons les èpoques i els contextos històrics. La professora d'història Joanna Bourke, manté que el principal transmissor actual de la por són els mitjans de comunicació de masses, però en tot cas es precisa de la credulitat de la societat perquè el pànic esclati. Un dels casos més recordats és el de la retransmissió de La guerra dels móns per Orson Welles el 1938 que va provocar l'alarma als Estats Units.
Aprofundint amb el que diu la professora Bourke, publicarem algun post relacionat amb alguna conferència o anècdotes de les jornades, que estan tenint lloc els dies 13, 14 i 15 d'aquest mes a la Facultat de Comunicació Blanquerna (FCB) sota el títol “Qui diu por? El tractament de la por en els mitjans de comunicació”.
